Orígens de la Societat Artística Musical d’Alginet
Segons una crónica publicada al periòdic Las Provincias de València, el 30 de setembre de l’any 1879, la cavalcada de les Festes d’Alginet, dedicades a sant Josep, el patró del poble, comptava, entre altres elements: amb la imatge del sant, danses, dolçainers, etc., i una banda de música a la part de davant, “acompañamiento de una banda de música”, segueix describint la resta de la cavalcada que seguía “y cerraba la cabalgata una banda de música”.
Aquesta cita anterior ens confirma que hi havia dues bandes al nostre poble. I encara més: en totes les històries escrites de la Societat l’Artística Musical, que hui en dia conservem, com ara la de l’any 1889, també ens diuen que n’hi havia dues bandes: la banda de Música la Primitiva i la banda de Música Nova.
A més a més, segons l’acta de l’Ajuntament, de 20 de juny de 1893, s´hi acorda que es duguen a cap les gestions pertinents per a la fusió de les dues bandes, (“… se gestione lo conveniente con los Encargados o Directores de las referidas Músicas, a fin de lograr la fusión de ambas,…”) ja que la Coproració Municipal només volia subvencionar-ne una perquè al.legava que les dues eren d’escasse places i deficient organització i que amb la fusió s’aconseguiria una banda digna d’Alginet, s’evitarien disgustos i comptaria amb la protección de l’Ajuntament.
Mesos després, en data de 22 d’octubre de 1893, Vicent Espert Espert, president d ela Música Primitiva, presenta un escrit de queixa a l’Ajuntament, atés que la banda denominada Música Nova rebia subvenció de la Corporació Municipal, i la que ell representava no. Per això sol.licitava que es repartirá la dita subvenció i que la Primitiva duria a terme tots els actes que li exigirá la Corporació Municipal.
L’any següent, en l’acta del ple municipal de 20 de gener de 1894, essent alcalde Mariano Escutia, hi ha constancia que, des del 16 d’aquell des es donaría la corresponent subvenció a la ja única banda de música d’Alginet, ja que s’havien fusionat les dues bandes existents: la Música Primitiva i la Música Nova, per formar l’Artística Musical, la qual solemnitzaria, ja en aquel any 1894, la Festa de Sant Antoni pagada per l’Ajuntament.
Alginet en aquest temps (anys 1886 I 18879) travessava una crisi financera deguda al mal estat dels camps, la falta de collites, els baixos preus, la misa eixida dels productes i la carestia dels jornals.
Altrament, en aquel mateix any e 1898 es construeix a Alginet un hospital, gràcies a la generosa deixa d’Eulàlia Escobet; i en el 1904 l’edifici del Mercat, que és obra de C. Carbonell.
El dia 15 d’octubre de 1900, sota la presidencia de Miquel Espert, la Societat celebra Assemblea General, en què s’aprova el reglament que havia de regir la referida societat, denominada Centro Artístico Musical de la Villa de Alginet. Aquest nou reglament fou imprés l’any 1901 a la imprenta de José Vila Serra de València. Sis anys després, la Banda es constitueix com una part del Centro Artístico Musical. Amb les ordenances i normatives de funcionament ja estipulades, la Societat i la Banda Artística Musical començaven la seua historia.
Evolució de la Banda de Música d’Alginet: L’Artística Musical
Entre els anys 1879 i 1909, en la restauració i la regència de Maria Cristina, apareix a València el moviment cultural conegut com la Renaixença, el qual busca la definició de la identitat valenciana; recopila materials literaris i historiogràfics, amb què reconstruir eixa identitat autòctona, com també recupera de l’activitat literaria en la llengua pròpia; però sempre entesa com a identitat regionalista i inseparable de la identitat espanyola. A Alginet els grans exponents d’aquest moviment foren el magistrat i poeta Vicent Greus i Roig i el mestre nacional i poeta Juan Alegre Ortiz i, més endavant la poetessa Àngela Josefina Greus Sáez, més coneguda com a Pepita Greus. També en aquesta població apareix la publicació de l’Heraldo de Alginet, el qual es quasi tot en castellà; però apareixen poesies en valencià.
Aquest partit, que s’ha presentat a les eleccions amb l’eslògan: “Obras públicas del Ayuntamiento igual a trabajo para los obreros”, estableix un compte extraordinari per als pobres locals i crea una escola moderna, dirigida pel professor d’Instrucció Primària, Francisco Cardona Guerri (ja n’hi havia dues escoles al poble).
Pel que fa a obres públiques, es construeix el Mercat i l’Escorxador Municipal (el Matadero), obres de l’arquitecte Carlos Carbonell; la rasa i afermat de calçades urbanes, perquè a Alginet, en aquell moment, no hi havia cap carrer empedrat i les voreres i la construcció d’un pou per millorar l’aigua de la font del poble.
En sanitat hi havia un inspector de la carn i de l’analítica de l’aigua mensual. I per al xiquets pobres, que no tenien assistència médica, es va crear, per part de l’Ajuntament, un capítol extraordinari per a que tingueren assistència i medecines gratuïtes.
El 3 de gener de 1907 tornen al poder local els conservadors, i en aquestes eleccions municipals és elegit com alcalde Salvador Bosch.
Sent president de la Societat Artística Musical Miguel Espert Roig, diversos directors assumeixen la direcció de la Banda: Valentín Planells (any 1900), José Borrero, Federico Romero, Antonio Palanca Masià (any 1902), José Mafé, Juan Amarte i Pasqual Espert Morera. L’any 1906, sota la direcció d’algun d’aquests tres últims directors (no podem precisar-ne les dates, però sí que estigueren entre els anys 1902 i 1913), la Banda comença a aconseguir els primers guardons: un 2n. Premi al Certamen de Bandes de València i un 1r. Premi al Certamen de Bandes d’Ondara (Marina Alta). El dia 9 de gener de 1906, davant el notari d’Alginet, el Sr. Claudio Miralles, es constitueix la Banda del Centro Artístico Musical de la Villa de Alginet, atorgada pels membres que composen aquesta i pel seu president, Francisco Alfonso Olmedo.
Quan Antonio Palanca Masià deixa la direcció de la Banda, la Societat adquirirà un piano, a fi que els directors que el succeïren foren pianistes, com així fou amb els directors següents: José Mafé, Juan Amorte i Pasqual Espert Morera, tots bons pianistes i l’últim, a més, compositor.
Cal tenir en compte que el poble estaba bolcat amb la Banda, ja que des de l’any 1902 i anys següents, la Societat arribà a tenir 2000 socis; cosa impensable encara hui en dia, en moltes societats musicals.
Per altra banda, atesa l’escassa documentació trobada d’aquesta época, recorrem als anecdotaris de diferents músics de més edat, classificats en dècades.
De la década dels anys 1910-1920, ens conten d’on ve el pasdoble el “Bombo de la Dacsa”. En una cercavila que anava cap a l’ermita, a l’altura del camp del tio Facundo -hui restaurant Casa Luis, prop del barranc del Senyor-, es donà l’ordre de tocar una determinada peça als qui anaven davant de la formació, i als del final una altra, cocretament el pasdoble Pico Basbel, que era completamente distinta a l’anunciat davant. Fou tal el mare magnum que s’hi arma que hagueren de parar, i no solament parar, ja que es creuaren paraules grosses, insults i fins i tot colps. El que tocaba el bombo, irritat, tirà el bombo al mig dels canyots de la dacsa del camp del tio Facundo. Des d’aleshores aquest pasdoble de Pico Basbel, es coneix a la banda pel malnom de “Bombo de la dacsa”.
En la dècada següent, des de l’any 1920 fins al 1930, tenim:
Les “acadèmies” -hui en dia els assajos- en temps de bonança, se celebraven a partir de les 5 de la vesprada, a l’ombra dels pins que encara hi ha davant de la casa de l’Hort de Damià o Caramanxel, ara parc municipal. Eren acadèmies complementàries a les que feien per la nit al local social del carrer Sant Antoni, hui casa de Pedro d’Hermelando. Cal dir que, aleshores, cadascú es duia la seua cadira. També se’n feien, d’acadèmies, a l’andana del tio Pepe a. el Baixet, que tocaba el baix.
En aquest temps, els músics es desplaçaven al Certamen de València en carro, fins a Silla, on agafaven el tramvia fins a la capital. El clarinetiste Sr. Aguado, que residia en Almussafes, es desplaçava des de dita localitat fins a Silla a peu, tot per actuar amb la Banda d’Alginet. En un d’eixos viatges, en la pujada d’Espioca -que tenia més rostària que l’actual- es trencà la barriguera o ventrera del carro on anaven els instruments de percussió, i s’escamparen tots pel terra.
La Banda anava a Montroi a tocar per festes, i tal fou l’amistat que agafaren amb aquella gent, que tots els anys venien en carros per a portar els músics i els instruments a aquella població. En finalizar la festa, en els mateixos carros els tornaven a casa.
Per aquestes dates també es compraren cinc clarinets marca “Buffet”, de París. Costaren 3.000 pessetes, una quantitat respectable per a l’època. A fi de respondre al deute, tots els músics signaren un document notarial, pel qual es comprometien a estar afiliats a la Banda al llarg de quatre anys renovables. També es compraren un joc de campanes (tubos), les quals s’afinaren al taller dels germans Ramos, del carrer Eulàlia Escobet.
Ja en l’any 1934, en finalitzar el quadrienni o període a què s’havien compromès els músics per finançar els clarinets i campanes, alguns no volgueren seguir en la Banda, i aquesta els denominà “liquidados”, i els qui seguiren “liquidadors”. Als instruments dels primers els posaren preu, que havien de pagar els segons en diferents etapes, i es quedaven els instruments en poder dels “liquidadors”. A conseqüència d’aquesta crisi, la Banda hagué de deixar el local social que tenia en lloguer, i passar a la Federació Obrera, hui Casa de Cultura i Biblioteca, i abans Cambra Agrària.
Aleshores, la bandera de la Banda es guardava a la casa núm. 15 del carrer Pablo Iglesias, hui núm. 18 del carrer Sant Antoni. La Banda al no tenir local social, després d’uns quants assajos a la Federació Obrera, llogaren el magatzem de Corrons, cantoner als carrers Cervantes i Sant Vicent, per tal de fer ball i els assajos.
En una ocasió, la Banda fou contractada per portar a cap diversos actes musicals al poble de Monòver (en la comarca de les Valls del Vinalopó), que estaba en festes. Al qual anaren tots els músics i el director, Pascual Pérez Choví. Però el director de la Banda i alguns músics, volent aprofitar unes hores lliures es desplaçaren fins a Alacant, amb tanta mala sort que en el viatge de tornada cap a Monòver es va avariar l’autobús i no pogueren arribar a hora al concert.
Aleshores, Miguel Espert (trompa) i Justi Latorre (clarinet principal), després de deliberar entre els músics, acordaren que el segon dirigira la Banda, i el primer faria el clarinet solista, i salvaren el compromís de la banda. Aquell dia, en primícia tocaren el Fox-trot Ceilán, original del Mestre Ramón Puig Fernández, fill del secretari de l’Ajuntament d’Alginet, i aquesta estrena va ser un èxit.
Abans de la II República, eixia una xaranga de la Banda del local social, per tal de distreure el públic de la plaça, amenitzar les sessions de cinema i tocar peces lleugeres.
En aquells temps, els músics solien cobrar fins a 15 pessetes mensuals. Quan arribava Carnestoltes, la Banda formava xarangues que amenitzaven els balls del saló Imperio, del magatzem d’Ibor, del local de la Federació Obrera i del local de la Juventut Republicana, que estava a la plaça del Mercat, tot abans de la construcció del teatre Modern.
El dinar de germanor dels músics, el dia de la festa de la patrona, Santa Cecília, es pagava de les recaptacions de les multes i, si no arribava, allò que faltava ho pagava la Societat. Se celebrava al pati del local social, i el menú era sempre el mateix: ensalada, paella i vi. Després els músics anaven al camp de futbol Trullàs, inaugurat el 1931, a completar la festa.
El dia 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la 2a. República, es formà una gran manifestació al poble, on anaven les banderes de diferents entitats socials i molta gent. També els acompanyava la Banda, que al no saber quina peça tocar, potser no sabien l’Himne de Riego, tocà la Marsellesa.
El dia 3 d’agost de 1926, la Banda sota la direcció del compositor Pasqual Pérez Choví, guanyà el 1r. Premi de la secció segona del Certamen Regional de Bandes de Música de València, amb el pasdoble Pepita Greus, del qual el director era l’autor. El pasdoble va estrenar-se en la desfilada d’entrada a la Plaça de Bous on se celebrava el Certamen. La Banda, amb aquest director, havia aconseguit en el mateix Certamen i categoria, en els dos anys anteriors, els segons premis. L’any 1930, la Banda, sota la direcció de Pasqual Pérez Choví, va aconseguir un 1r. Premi en cadascun dels certàmens de Bandes de València i Requena, i un 2n. al Certamen de Bandes de Benifaió.
En l’any 1936, l’alcalde d’Alginet era Francisco Greus Llovet, i hi havia una población al voltant de 6.200 habitants. Des de finals de l’any 1936, fins a la fi de la contesa bèl.lica, en aquest poble estigué ubicada la Fàbrica d’Armes Núm. 16 del Govern Repúbicà; i Alginet fou bombardejada en dos ocasions durant la Guerra Civil.
Al començar la Guerra Civil Espanyola, la Banda fou requerida per actuar al Grau de València, per tal de recaptar fons per ajudar les tropes republicanes que estaven al front, i cada partit volia que la Banda tocara el seu himne, però no el dels altres; els de CNT, A las barricadas, i el partit Comunista la Internacional.
(*) Copia textual de l’original “ALGINET, 125 ANYS AMB LA SOCIETAT ARTÍSTICA MUSICAL”, de Joan Francesc Herrero i Piqueres